El que m'ha passat: llibertat i responsabilitat

Arribo dijous a classe d'Educació eticocívica (soc la professora). Arribo amb ganes, m'he preparat bé la classe, fins i tot he fet una presentació amb fragments de vídeos, i crec que els agradarà. El tema és la llibertat i la responsabilitat i tinc (teòricament) 55 minuts.

Venen del pati, així que molts arriben tard, a la resta els tinc motivats amb un petit xantatge que posa en joc alguna dècima de la nota final si arriben puntuals. Potser no és molt ètic ni cívic fer xantatges però així consegueixo que la sessió no minvi més enllà dels 45 mintus.

Ja tinc quorum, comença la classe. Veiem trossos de pel·lícules que parlen de la llibertat, parlem de les diferències... però allà al final, a la cantonada esquerra hi ha un xivarri perpetu. No paren de xarrar i riure, els convido a compartir la seva alegria amb la resta del grup però passen, els recordo que quan treballem en gran grup hem d'intentar tenir una única conversa.... res a fer. Continuo la presentació i alguns companys demanen la paraula, però continua el xivarri al fons, em distrec contínuament i em costa seguir el fil, estic cansada i finalment se m'esgota la paciència.

"Tu, va, vine aquí, seu aquí i així estaràs més tranquil", me mira, protesta, protesta i em torna a mirar. "Per què jo? que marxi ell", i jo "doncs algú ha de marxar, tu mateix, no passa res. No és un càstic, és per a que estiguis més tranquil", i em torna a mirar i diu "és que no vull". Poso la cara sèria i li miro fixament: "que vinguis, ja n'hi ha prou". "Valeeeee" i comença a agafar el full amb una lentitud pasmosa. La meva paciència està en números positius, ja no puc més. Portem (jo i tot el grup) vint minuts pendents d'ell. Alço la veu i li dic que m'he cansat, que vindrà el professor de guàrdia i anirà a fer una reflexió sobre la llibertat i la responsabilitat, de manera individual i sobre el paper.

Em quedo amb mala sensació. Estic cansada  i se que ell també. Ha fet tres hores de classe i un pati. Jo també. És tot un contrasentit: he obligat un noi de 15 anys a reflexionar sobre la llibertat.

Va escriure una redacció lúcida que m'ha fet pensar bastant. Suposo que això nostre ho podrem arreglar en les pròximes setmanes. Espero.